Alguns Esboços... [Assaigos sociologics de Julio Souto]

Aquest mail el vaig enviar al Cardús després de que ell ens enviara per missatgeria massiva del campus un article que havia escrit en La Vanguardia, per que sapiguèsim el que opinava. Jo no ho vaig acabar d’entendre i vaig escriure per preguntar, i també li vaig passar uns articles del Sousa Santos (el tinc en pdf, si el voleu). Em va dir que em contestaria, però no he rebut res. Passat el temps, penje aquí el missatge. Ja total…

<<Hola Salvador,

He llegit l’article que ens has enviat per la missatgeria del campus, i estic un poc confós. Com ja hauràs notat pels meus escrits, jo vinc de València, acabe d’arribar aquest any i no comprenc massa bé tots els esdeveniments que estan succeint al campus. He sentit algunes coses sobre les protestes del any passat, els disturbis a les reunions del claustre, com es van gestionar les ocupacions del campus i la situació en les que es troben alguns alumnes. M’he informat un poc sobre les seues reivindicacions, les crítiques que es fan al procés de convergència de l’espai europeu de educació superior, i el “procés paral·lel de mercantilització de la universitat”.

Per tal de comprendre millor aquests processos (i poder actuar en conseqüència), he recorregut a la sociologia, com faig quasi sempre que no comprenc bé les coses. He trobat aquest text, La Universidad en el Siglo XXI, de Boaventura de Sousa Santos, un portuguès que a mi m’agrada molt. Hi identifica al menys tres crisis greus en les universitats públiques contemporànies: crisi d’hegemonia, crisi de legitimitat, i principalment una crisi institucional, com a efecte de que el coneixement universitari deixa de considerar-se un bé públic fonamental. Es difícil de negar, realment la argumentació és sòlida, i és igualment innegable que la subordinació del coneixement universitari a criteris aliens i imposats (lògiques mercantils, poder polític) suposa un dèficit epistemològic important, especialment als àmbits de les ciències socials. Tot i així, tampoc es defensa en aquest text un model “aristocràtic” de la universitat, sinó una retribució social del coneixement no mediatitzada pels organismes hegemònics. El coneixement com un bé públic: la sociologia, per exemple, contribuint críticament (i no és pot ser crític sense una mínima independència) al debat polític sobre els fins i els mitjans de la societat en el seu conjunt, parant especial atenció als sectors que menys capacitat tenen per a fer-se sentir.

Es per aquest tipus de raonament que trobe cert sentit a les reivindicacions dels grups que ocupen la nostra facultat, encara que és difícil comprendre alguna cosa amb la barreja i la confusió que comporta sintetitzar una reivindicació complexa en el slogan d’una pancarta. No tinc clar que la convergència europea signifique necessàriament la mercantilització i la privatització de la que es queixen tota la estona; però, no podria ser que aquesta internacionalització es vincule simbòlicament amb la globalització neoliberal? En aquest cas, no seria la protesta pel “pla Bolonya” només la punta del iceberg de una protesta més general, d’un estat de desconfiança front a la tendència global en la que s’enfilen totes les universitats europees? Potser es podria proposar un altre model de convergència, de xarxa internacional de solidaritat interuniversitaria?

En aquest estat de desconfiança, és quasi una conseqüència lògica que els sectors que decideixen protestar contra aquests processos complexos, ho facen d’aquesta manera. Es clar que són pocs, perquè es comprensible que hi haja sectors molt amplis de universitaris que estiguen d’acord amb aquest rumb de globalització mercantilitzada, on sens dubte la UAB es trobaria en una posició privilegiada molt favorable. Al igual que tot el país, la UAB té molt més a guanyar en un àmbit europeu que en l’àmbit estrictament estatal. En una situació de universitat estretament vinculada amb mercat, industria, poder polític, etc., segur que aquesta universitat prestigiosa té una bona situació.

Comprenc les ocupacions com un envit dels grups minoritaris contestataris, dins del camp de lluita per la opinió pública universitària que hauria de definir la posició de la UAB (al igual que s’està fent en altres universitats espanyoles, entre altres la UV), en aquest procés contemporani de globalització. Es cert que són grups minoritaris (en el “referendum” alegal que organitzaren només arribaven al 30% de la Facultat) i que cerquen en tot moment el protagonisme mediàtic. El veig normal, és la seua forma de fer “visible” la seua protesta. També el degà [en aquell moment ell encara no era degà] envia mails massius a tots els estudiants condemnant les ocupacions, un recurs (les llistes de correu de tots els estudiants) al que no tenen accés “els ocupants”.

Jo identificaria aquest tipus de accions reactives com una acció crítica pròpia dels nous moviments socials que descriu Alain Touraine (1973). Aquests sectors perceben una situació de bloqueig, per la erosió de legitmitat dels canals institucionals de participació: d’açò és mostra la escassa participació electoral en les eleccions al claustre. Els estudiants que s’autoconsideren exclosos de la historicitat de la institució de la que formen part (si ja no formen part com a estudiants-ciutadans amb dret a decidir, al menys com a estudiants-consumidors que paguen la matrícula) reaccionen amb gestos anti-institucionals. Caldria, potser, estudiar com han arribat a desvirtuar-se tant els canals formals de participació, que teòricament, no tenen cap defecte de funcionament. En tot cas, estos agents fan servir els recursos que tenen al seu abast: la festa, el jaleo, les pancartes, les consignes i les actituts contestatàries fàcils i pòc elaborades, són altres recursos que tracten de trobar la identificació de sectors amplis dels estudiants. Així doncs, coincidisc amb la caracterització dels “ocupants” que fas en el article, tot i que potser jo no utilitzaria qualificatius tan pejoratius per a referir-me a gent que, m’agrade o no, són els meus companys. Comprèn-me, segur que tampoc qualificaries a colegues com a “autoritaris, capritxosos, paràsits…”, encara que potser a voltes ho penses. Encara que relativament desagradable i molest, no acabe de trobar il•legítimes aquestes formes de protesta, ni considere que la molèstia haja arribat al grau que suscite aquest tipus de agressivitat. Francament, jo he donat pràcticament totes les meues classes als seminaris de la planta alta, i concretament de la seua assignatura crec que no hem perdut més d’una classe (aquell dilluns 17, la classe es va donar amb normalitat i sense tensions, almenys jo el vaig percebre així).

Es per això que deia que m’havia confós un poc el teu missatge, i especialment l’article que afegeixes, donant-nos a conèixer la teua opinió sobre tot plegat. Em trobe en el problema que identificava Bourdieu en el creuament del àmbit acadèmic i el àmbit periodístic: no sé si he de considerar aquest article que m’has enviat com un anàlisi sociològic o un altre envit que tracta de contrarestar (deslegitimant-los) els envits del ocupants. Si només volies fer explícita la teua opinió, i d’alguna forma, fer valdre el teu estatus superior per a influenciar-nos en tant que estudiants, no tinc res a dir. Ja dic que jo aquí només estic de passada, no arribe a sentir-me tan vinculat a la UAB com vosaltres, així que puc entendre la batalla que dugueu. Però si haguès de considerar aquest article com a una mirada sociològica del que està passant en el campus, amés de una reflexió sobre la funció que ha de complir la universitat en el segle XXI, hauria de mostrar certa distància. Penso que potser s’han sobredimensionat alguns aspectes (violència?) i la excessiva vinculació del observador amb els fenòmens observats han contaminat massa la observació sobre els fets concrets al campus. Per altra banda, supose que per qüestions d’espai, es passa massa ràpid sobre el debat de fons que deuria ocupar-nos. Quin estatut de autonomia/responsabilitat ha de tindre la universitat en el segle XXI? En què condicions ha de produir i mitjançant quins canals ha de retornar el coneixement científic? En aquest punt, diu l’article:

«…que les permite imaginar una universidad fuera del sistema, sin obligaciones con el mercado de trabajo, ni con las necesidades de la economía nacional o internacional ni con el ciudadano que, con sus impuestos, le paga los estudios»

Com aquesta frase fa referència a les postures que critiques, he de suposar que la proposta que defenses és:
– Una universitat dins del sistema,
– Amb obligacions amb el mercat de treball,
– Amb obligacions amb la economía nacional i internacional, i
–  amb el ciutadà, que amb els seus impostos, li paga els estudis.

Deixant de banda que el pobre ciutadà es l’últim en apareixer (supose que farem servir la formula de “last but not least”), la meua pregunta és:
Si la universitat és pública, ja que l’està pagant el ciutadà amb els seus impostos, no hauria de ser aquest el principal, si no únic, beneficiari del coneixement? Potser el mercat de treball es considere una forma de eficaç de redistribuir aquest coneixement per tal que arribe al total de la població que “ha pagat els estudis”. Crec que és una suposició un tant arriscada per a donar-la per descomptat, donat el context jurídic i econòmic de propietat intel•lectual.Dubte seriosament de la eficàcia de aquest sistema per a la redistribució equitativa.

Estic segur que podriem pensar (si féssim l’esforç) noves fórmules de redistribució del coneixement científic que no es vincularen necessàriament amb la empresa i el mercat. Tampoc tinc clar que la universitat s’haja de vincular directament amb la defensa de les economies nacionals, si aquesta obligació no comporta una reflexió sobre els fins establerts (maximitzar el creixement econòmic, PIB, etc.). Una universitat subordinada a la economia du necessàriament a la monopolització del coneixement pels sectors hegemònics, i fa impossible la democratització del coneixement científic. I torne a referirme al text de Sousa Santos que adjunte, crec que aporta certes idees prou valuoses. Reflexions serioses i acadèmiques serien, al meu mode de ver, les que farien falta als “ocupants” per terminar de definir una estratègia que possibilites un canvi de rumb, un altre model de globalització a la proposta hegemònica de globalització neoliberal i mercantilització del coneixement. Caldria, crec, organitzar un poc més la proposta alternativa, perquè a hores d’ara…

Bó, acabe ja. Espere que no et prenguis malament aquest dissens. Tot l’he escrit des del respecte, interpretant l’article que m’has enviat. Si m’he pres la llibertat de respondre ha sigut perquè he cregut que, amb el teu missatge, ens convidaves a fer-ho.

M’agradaria molt que em comentares aquests aspectes quan tingues temps. Pretenia passar uns anys més en les universitats dedicant-me a la sociologia, i realment aquests són dubtes que em preocupen. Moltes gràcies per haver-me dedicat aquests minuts.

Julio Souto.

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (1 votes, average: 4,00 out of 5)
Loading...

Comments



Name (required)

Email (required)

Lloc web

Speak your mind


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 13 9 ?