gen.
26
(epíleg) Conclusions del curs de Sociologia de la Comunicació, amb Salvador Cardús
gener 26, 2009 | Tagged David Bravo Bueno, Edgar Morin, Jesús Ibáñez, Pierre Bourdieu, Salvador Cardús, Theodore Adorno | Feu un comentari
Veig que s’ens proposa incloure al dossier uns apunts sobre bibliografia complementaria o altres materials que s’hagin emprat al llarg del curs. Aprofitaré aquesta proposta per a fer un comentari-síntesi de la evolució intel·lectual que he desenvolupat al llarg d’aquest curs, que a nivell personal considere dels més constructius que he experimentat. Avise ara que la finalitat del text és més autotròfica que expositiva i, en consciència de la probable extensió que serà necessària i les moltes ocupacions que tenim en aquestes dates, convide sincerament al potencial lector a “deixar-ho estar”. Al final adjunte la nota bibliogràfica per una consulta ràpida.
Primerament, considere que com tot treball científic, hem de comprendre les reflexions que comentaré dins d’un marc epistemològic. En aquest camp vaig ser introduït Jose Manuel Rodríguez Victoriano, professor de la Universitat de València. La línia argumental del curs que vaig rebre es troba sintetitzada en el seu article El oficio de la Reflexividad on, amb l’excusa d’analitzar les estratègies epistemològiques de P. Bourdieu, és traça una conceptualització de la evolució històrica d’aquest camp, senyalant tres “ruptures epistemològiques”. La primera d’aquestes, pròpia de la filosofia positivista, és la que tracta de constituir el pensament científic front al “sentit comú”; la segona, que suposa la crisi del anterior paradigma, apareix amb la constatació en tots els àmbits científics de la doble condició de relativitat i reflexivitat del procés observador; per últim, una tercera ruptura o “paradigma en construcció”, intenta superar aquest bloqueig que impedeix tot intent de discurs neutral i objectiu, fent ús d’una constant “vigilància epistemològica” que auto-objectivitze el subjecte observador (donada la relativitat), i implica el intent de transformació del sentit comú mitjançant el pensament científic (donada la reflexivitat). En aquest punt, les aportacions més importants venen dels textos de Pierre Bourdieu, Boaventura de Sousa Santos, o Jesús Ibáñez. La exposició del MACBA “Arxiu Universal: la condició de document i la utopia fotogràfica moderna” plantejava com aquest canvi de paradigma afecta a la representació gràfica, posant en qüestió el concepte de “document” com es posa en qüestió el concepte de “dada”. Les fotografies de Joan Fontcuberta, qüestionant el valor universal de la veritat, no deixen de referir-se a aquesta mateixa qüestió.
El I Congrés de la Associació Internacional de Sociologia (ISA Fòrum 2008), celebrat en Barcelona aquest setembre, pareixia fer-se eco d’aquestes propostes. Sota el títol col·lectiu La investigació sociològica i el debat públic, en aquesta trobada el col·lectiu sociològic tractava de auto-definir la seua posició com a actor intel·lectual, i reflexionava sobre el paper que hauria de complir revertint les seues informacions (produïdes socialment) mitjançant una redistribució democràtica del coneixement (retribució del saber al ens que l’ha generat). Entre els riscos que esmentaren sociòlegs com Manuel Castells, Alain Touraine, o Michael Burrawoy, es trobaven els de la dependència estructural de la investigació sociològica, que impossibilitaria trencar el nus de la relativitat.
Aquest marc conceptual l’he intentat traslladar al camp de la sociologia de la comunicació i, paral·lelament, a la sociologia de la cultura i les arts. Aquests últims són camps en el que el interès pren un caràcter personal, i aprofite qualsevol ocasió per tractar de desenvolupar els coneixements en aquests escenaris (El treball sobre la televisió i el cine basat en el esquema de Bourdieu és una bona mostra). En aquest àrea, les darreres lectures que m’han sigut profitoses (per plantejar la base teòrica de exercicis estadístics, exigits en altres assignatures) aborden el concepte de industria cultural o “cultura industrial”, concretament en textos de Edgar Morin, Theodore Adorno i Max Horckheimer. Igualment, considere imprescindibles les aportacions de Pierre Bourdieu, amb conceptes com el de distinció, camp de producció cultural (i els habitus que s’hi donen), dret d’entrada (bloqueig del camp front a disrupcions del exterior) i deure de sortida (retribució del camp de producció al espai social que l’alberga i li dona suport estructural). Tot i que alguns d’aquests textos tenen més de quaranta anys, crec que el concepte de “industria cultural” és completament útil en el context actual, i serveix per interpretar la posició dels actors i les dinàmiques de canvi potencial que apareixen en el camp.
Aquesta industria del entertainment viu un moment, no diré de crisi, però sí al menys de canvi i por front al canvi. Els avenços tecnològics, per una banda, i el mateix canvi de mentalitat col·lectiva propi de la ruptura epistemològica que esmentàvem abans, amenaçen seriosament el seu negoci.
La digitalització dels continguts i la massiva difusió de les infraestructures de hardware anuncien una tendència creixent cap a la obsolescència del suport material. Simultàniament, internet, amb la invenció de softwares com les xarxes de pars (P2P: Napster, Emule, Ares, Megaupload…) i les tecnologies de copia de dades, permeten una “reproducció tècnica de l’obra d’art” generalitzable a tots els llars. És conegut el anàlisi de Walter Benjamin sobre els efectes que tingueren els avanços en la reproductibilitat, podem imaginar com els efectes d’aquesta innovació donen la sensació de generar una “revolució atòmica”. Cal destacar que, amparat sota el concepte de “copia privada” que estableix la actual Llei de Propietat Intelectual, aquestes formes de reproducció tècnica són perfectament legals (o com a molt alegals), a pesar de les continues campanyes de criminalització institucional de organismes com la SGAE o el Ministeri de Cultura. Evidentment, els canvis en aquesta llei són d’esperar, promogudes pels grups industrials en qüestió. Sobre aquests aspectes jurídics, he trobat abundant informació en el llibre Copia este libro, del advocat madrileny David Bravo Bueno. Aquest mateix llibre (fàcilment descarregable en qualsevol punt de la xarxa i sota la llicència Creative Commons – Alguns drets reservats), intenta alguns trets de hipòtesis sociològiques sobre el futur de la cultura en la era digital, però acusa fortament la carència d’un tractament rigorosament sociològic. Tot i així, planteja moltes qüestions interessants que poden significar la base de posteriors estudis.
Com dèiem, tècnicament, les possibilitats d’incrementar la proximitat entre el productor i el consumidor creixen exponencialment. Front a aquesta situació, les funcions tradicionals de la industria cultural en la edició, maquetació i distribució comercial dels productes, semblen destinades a desaparèixer en el mig i llarg termini. Per tal de no desaparèixer, aquestes indústries tracten de redefinir la seua funció:
– En primer lloc, es tracten de substituir les pèrdues d’ingressos en la venda de productes culturals “immaterials” en el seu suport físic tradicional (llibres, discos, DVDs…) amb altres negocis complementaris. Per exemple, la industria cultura registra un augment en la venda de productes de merchandising, al mateix temps que tracta de afegir un valor material a les obres immaterials (“edicions de luxe”, llibre de gran format…). El consum de “espectacles de comunicació pública” (cinema en sales, concerts, teatres…) s’han vist incrementats. Des d’una perspectiva de la sociologia de la comunicació, es fàcil comprendre que aquest tipus de esdeveniments tenen funcions diferents (socialització, aspecte lúdic…) que el consum privat d’un producte cultural, i per tant, res fa pensar que la seua existència puga ser substituïda o estiga amenaçada per una major difusió dels productes culturals immaterials. Això explicaria la proliferació de esdeveniments de gran format (macro-concerts, festivals…) gestionats o organitzats per les mateixes empreses que anteriorment es dedicaven a la comercialització de discos. Igualment, la política del “canon”, que recapta un impost sobre tot hardware i consumible informàtic que puga emmagatzemar copies o arxius digitals (CDs verges, DVDs verges, MP3, telèfons mòbils, discs durs…) es dissenya per a compensar la pèrdua de ingressos del sector en aquests productes concrets.
– Per altra banda, es tracta de copsar les noves vies de comunicació i difusió, amb el sorgiment de plataformes a internet de portals de descàrregues de pagament (iTunes, Terra…). Aquests portals, que no aporten cap qualitat sensiblement diferent de qualsevol altra còpia (realitzada per qualsevol usuari directament o a través de les xarxes P2P), tracten de diferenciar-se incorporant una “imatge de marca” suggerint la “qualitat” dels seus productes. Com a usuari habitual de les xarxes P2P, puc dir que és seriosament discutible la diferencia que aquestes “descàrregues de pagament” aporten sobre les possibilitats d’aquestes xarxes, tant a nivell qualitatiu, com pel que fa a la disponibilitat de productes descatalogats o inèdits.
Aquesta estratègia de “generació de imatge de marca”, que al cap i a la fi, es basa en la legitimitat i confiança que el públic diposita en aquestes corporacions, és sens dubte el gran envit de la industria cultural contemporània. En un moment en el que tot producte és potencialment disponible, el “plusvalor” que les industries culturals poden oferir a creadors i consumidors, és la “selecció” d’allò bo i d’allò dolent. La sobreabundància d’informació desordenada genera invisibilitat (massa llum enlluerna), i en aquest context apareixen formats amb funció de filtre, que proporcionen ordre sobre la multiplicitat d’opcions (Google, Time Out, Lonely Planet, Premis Literaris, Late Night Shows o Reallity Shows on entrevistar i promocionar músics, escriptors, actors…). Els mitjans de comunicació de masses tradicionals (televisió, ràdio i premsa) utilitzen com a capital la seua audiència “fidel”, per promocionar els seus productes en un cercle tancat de productes d’èxit on intercalar publicitat d’altres productes que, pel fet de ser publicitats tindran èxit, i podran utilitzar-se per publicitar altres productes. Aquesta estratègia podria llegir-se, com feia Edgar Morin, com un procés de “colonització del subconscient col·lectiu” que duu irremediablement al “sincretisme homogeneitzant” en els productes.
En un context epistemològic on les ciències plantegen sèriament la relativització del concepte de veritat, el camp de producció artístic es veu arrossegat per la transformació, i veu com la mateixa relativitat condiciona el seu treball. Front a una xarxa d’ofertes infinites, el individu es veu sobrepassat i cerca la confiança d’entitats superiors que proporcionen uns valors dels que fiar-se. Podríem hipotetitzar que en aquest context, la confiança en aquestes “imatges de marca” de les grans corporacions podria anar erosionant-se, al igual que podria erosionarse la credibilitat dels Mitjans de Comunicació de Masses en quant a informació i noticies. A hores d’ara, aquest procés d’erosió de legitimitat no és més que una possibilitat que, a primera vista, no té més possibilitats de esdevenir que la seua alternativa (la perpetuació del poder dels MCM en la configuració de la veritat i el valor artístic). Igual que la veritat es construeix socialment, el valor estètic es defineix en un camp de lluites, a hores d’ara fortament determinat per uns pocs actors que monopolitzen el capital audiència. El èxit del artista-empresari Damien Hirst, el major èxit del qual es haver aconseguit els majors preus de venda en una subhasta d’art, expressaria aquesta relativitat dels valors estètics, que veuen com els criteris propis del camp són completament usurpats i substituïts per sancions externes. Exemples més coneguts són els programes com Operación Triunfo, Fama i totes les seues variants.
La contrapartida, un endarreriment o estancament de la evolució autònoma del camp artístic. El fet que el gran potencial de creació que les noves tecnologies tenen sobre la literatura (Hipertextos, escriptura col·laborativa, ficció multimèdia explorativa…) no s’hagi desenvolupat i generalitzat encara, no deixa de estar relacionat amb la carència estructural de mecanismes que puguen retribuir aquests tipus de creació (no es pot vendre, no es pot cobrar, els creadors no tenen incentius ni recompenses per la innovació en aquest camp, les corporacions mediàtiques no tenen incentius per a popularitzar aquests gèneres). Si, com Adorno, considerem no només la cultura com una variable dependent, i reconeguem el seu potencial emancipador en tant que provocador de crisis ontològiques que ens obliguen a replantejar tota l’existència, les conseqüencies d’aquest estancament són prou descoratjadores: una reproducció ad infinitum de la present estructura social.
Certs col·lectius d’autors, conscients de les possibilitats de difusió que generen les noves tecnologies, i amb la intenció de eliminar o democratitzar aquests dispositius de selecció que condicionen externament el camp de producció artística, han emprés certes iniciatives. El concepte jurídic de la llicència “Creative Commons”, que hem esmentat anteriorment, tindria aquest caràcter de iniciativa “potencialment emancipadora”. La idea permet a qualsevol usuari copiar, reproduir i difondre el producte sota aquesta llicència (normalment es reserven els drets “sense intenció lucrativa, reconeixent l’autoria i sense generar obres derivades”, però hi ha variants). D’aquesta forma, la difusió d’aquests productes és potencialment molt major que la d’un producte que no és pot copiar per a la difusió o la comunicació pública. Aquesta iniciativa suposa renunciar a la obtenció de benefici econòmic a canvi de productes culturals, en pro de una major accessibilitat general al bens culturals. Lògicament, aquesta iniciativa suposaria la necessitat de inventar noves formes de retribuir els productors culturals, per tal que poguessin seguir efectuant la seua labor. Però al mateix temps, mitjançant aquesta renuncia deliberada, aquest col·lectiu anul·la el valor simbòlic que el èxit comercial poguera tindre com a “capital simbòlic” en el camp artístic, en un primer pas cap a la re-reconquesta de la autonomia (Pierre Bourdieu, Las Reglas del Arte).
La qüestió que se’m planteja al finalitzar aquest resum, que s’ha prolongat més del que pretenia, està relacionada de nou amb l’estatut d’independència del sociòleg. Per una banda, seria molt fàcil posar el coneixement sociològic al servei de la industria cultural per tal de generar les propostes necessàries per a aquesta labor de redefinició que exercirà els propers anys. Però realment desitgem que aquesta industria continuï funcionant com fins ara, lucrant-se a costa de la creativitat aliena, aprofitant-se de la por a la indeterminació i la misèria espiritual de la massa, condemnant el panorama cultural a la sincronia i a la reedició sense límits de propostes ja caduques? Si el coneixement és produït socialment, bé estaria que es decidís democràticament les finalitats d’aquesta investigació. Sé que aquest plantejament pot pareixer molt radical, però no vaig ser jo el que va proposar l’analogia del físic que es passa el dia intentant que els míssils apunten millor. Volem vendre indiscriminadament el nostre coneixement “al millor postor”? Seria legítim (des d’una perspectiva democràtica i de respecte als valors fonamentals de la nostra societat) que així ho féssim?
Jesús Ibáñez plantejava les opcions del sociòleg com “la possició de la resposta” i la “posició de la pregunta”. La posició de la resposta assumeix i reacciona eficientment al ordre social en que es troba, retornant informació als sectors de dalt i neguentropia als de baix (o en tot cas, el sociòleg de la resposta invertida, que posicionant-se junt als sectors inferiors del ordre social, els hi retorna la informació, generant neguentropia a dalt). El sociòleg de la pregunta no dona per suposat el ordre social sinó que el qüestiona, formulant les preguntes i distribuint democràticament la informació, per tal de fer possible un debat polític en condicions sobre les metes desitjables de la societat i la mesura en la que l’actual ordre social el satisfà.
D’una forma o un altra, la “mobilització estudiantil contra Bolonya” ha marcat el curs. Ens ha obligat a plantejar i posicionar-nos en un debat que és especialment necessari en la sociologia contemporània i en les nostres universitats.
Tal com he plantejat les qüestions, una facultat de sociologia que acceptés l’ordre social i cerqués una consagració professional, posaria el seu coneixement a disposició de iniciatives com la de Cultura03 o qualsevol altra industria. Les aportacions serien molt valuoses i es garantiria la supervivència en el context econòmic que hem tingut fins ara.
Però si s’intentessin plantejar qüestions que amenacessin l’actual ordre social, com aquelles iniciatives que tracten de utilitzar el avenç tecnològic per a crear un nou model de producció cultural, reafirmant l’autonomia del camp que possibilite el risc i la innovació, que fes possible una major distribució global dels fruits obtinguts dins del camp… Es podrien estudiar assumptes com aquest en una universitat la pervivència de la qual depengués d’una industria cultural o dels interessos estratègics d’un estat-nació?
Em dona llàstima pensar en una universitat que només pogués existir en funció de les seues retribucions als actors més poderosos. Em fa llàstima, perquè pensar que aquesta universitat és la única possible és acceptar que vivim en un món on certes coses no sols no és poden dir, sinó que ni tan sols es poden pensar. Aquest tipus de règims ja s’han donat històricament, i hi tenen un nom.
Termine. Afegeixo algunes de les referències bibliogràfiques que he citat o comentat implícitament.
BIBLIOGRAFIA
ADORNO, T., y HORKHEIMER, M. Dialéctica de la ilustración.(1944) 2001, Ed. Trotta, Madrid
ADORNO, T., y MORIN, E., La industria cultural. (1961-1964) 1967, Ed. Galerna, Buenos Aires.
BENJAMIN, W. (1983) L’Obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica : tres estudis de sociologia de l’art. Edicions 62, Barcelona.
BOURDIEU, P. (1979) La Distinction, critique sociale du jugement, Minuit,.
BOURDIEU, (1992) Las reglas del arte: génesis y estructura del campo literario.. Anagrama, 1995, Barcelona
BOURDIEU, P. (2008) Esbós d’autoanàlisi. València, PUV,
BRAVO BUENO, D., (2005) Copia este libro. Ed. Dmem, Madrid.
IBÁÑEZ, “Nuevos avances en la investigación social. La investigación social de segundo orden”, Suplementos Anthropos, 22, Barcelona, 1990.
IBÁÑEZ, El regreso del sujeto, Amerinda, Chile, 1991.
RODRÍGUEZ VICTORIANO, J. M., “El oficio de la reflexividad : Notas en torno a Pierre Bourdieu y la tradición cualitativa en la sociología crítica española”. En: ALONSO, L. E.; MARTÍN CRIADO, E.; MORENO PESTAÑA, J. L. (eds.) (2004): Pierre Bourdieu: las herramientas del sociólogo. Madrid: Fundamentos, pp. 299-316.
MORIN, E., El espíritu del tiempo, (1962) 1966, Taurus, Madrid.
MORIN, E., El cine o el hombre imaginario. (1956) 2001, Paidós, Barcelona.
SANTOS, B. S., (2003) Un discurs sobre les ciències. Denes, València.
SANTOS, B. S., (2005). “Hacia una sociología de las ausencias y una sociología de las emergencias”. En: El milenio huérfano. Ensayos para una cultura política. Madrid: Trotta. pp. 151-194.
TOURAINE, A. (1995 [1973]). “El cambio social”. Producción de la sociedad. México: UNAM. pp. 297-342.
(No Ratings Yet)
Loading...